Pel·lícula de François Ozon que dóna peu a un prisma de múltiples lectures, com són la confusió entre autories, la figura del mestre o mentor, el joc entre realitat i ficció -que es van fusionant més segons avancen els minuts, especialment des de la intromissió del professor a la ficció del xaval, com ho fa en moltes ocasions l’alter ego de Woody Allen-, certs assumptes socials i molta crítica a la falsedat de l’art modern i de la “pose” intel·lectual. Sobre l’ensenyament reglat, que tantes vegades s’ha utilitzat com a argument per a films reivindicatius, François Ozon també assenyala algun aspecte amb intencions crítiques, però no aquest context és més que un marc ambiental per parlar de fantasia i creació.
Assistim, també, a la creació d’una obra literària, de manera que la pel·lícula inclou, a més de tot, lliçons fonamentals sobre creació, que van formulant un estudi sobre els gèneres, els estereotips i els cànons artístics des del teatre clàssic a la televisió contemporània. Des de Sherezade fins Victor Hugo no han canviat tant els recursos narratius. El pla final, acompanyat de les paraules que hi donen suport, és evocador i provocador, doncs vol dir-nos que després qualsevol finestra s’amaga una història que mereix ser explicada.