Alfarb

Castell d’Alfarb

Pels anys 1172-1249 van proliferar en el Xarp- al-Ándalus (l’orient de la Península Ibèrica) les torres defensives d’alqueria, que protegien els vilatans i els seus béns (diners, collites, guanyat en algun cas) salvaguardant-los en un recinte defensat per una torre esvelta. El camp es va fortificar contra les incursions i saquejos que van perpetrar els feudals d’una Corona d’Aragó en expansió, tant en vespres com durant la conquesta del territori valencià.

El Castell de Alfarb, que controlava estratègicament el pas del riu Magre, el camí per a anar a l’Albufera, i la ruta islàmica de Xàtiva a Llíria, va ser una d’aquelles torres andalusíes, del segle XII. I era més alta que l’actual. Seria com la Torre de Espioca a Picassent, d’uns 18 metres d’altura, amb la qual comparteix algunes característiques. Estava coronada per merlets i defensada per una estreta barbacana o antemural perimetral de 3,45 m d’altura, similar a la de la pròxima torre de Alèdua (Llombai). Tal vegada aquests reforços defensius daten ja d’una reforma d’urgència en el segle XIII, en vespres de la conquesta feudal. A més, pot ser que el Castell disposara d’un altre recinte adjacent o albacar, per a retindre bestiar.

Quan Jaume I va pactar amb els musulmans de la Ribera la seua incorporació al regne colonial i feudal de València, va donar el lloc i la torre de Alfarb al germà del bisbe de Saragossa, el cavaller Però de Montagut (segle XIII), personatge amb recursos suficients per a transformar la torre en “castell” o fortí senyorial. Amb tal fi, va recréixer els murs de la barbacana fins als 4,50 m i els va enllaçar amb la torre amb voltes de canó. El resultat va ser una caixa forta o graner feudal cubique (12 x 12 m en planta, amb la seua torre despuntant al mig), on preservar el terç de les collites, que el senyoriu exigia als vassalls moros, com s’observa en un inventari de 1288.

Horario de visitas: Fines de semana de 12h a 14h

Reservas: 670 37 71 91

VISITA GUIADA Y GRATUÍTA

Barranco de la Falaguera

La part més oriental de la Serra de Alèdua és una zona muntanyenca de roca calcària que se’l coneix popularment com la Falaguera, nom d’un gènere de planta que necessita molta humitat per a créixer, trobant-se al naixement d’aigua o font que hi ha en el barranc.

En l’Era Cretàcica, fa mes de 100 milions d’anys, la Falaguera va ser una planícia submergida en la mar, i en l’Era Terciària la pressió de les plaques Euroasiàtica i Africana van fer que aquella zona submergida s’elevara com la major part de les muntanyes de la Península Ibèrica, amb la peculiaritat que es van formar fòssils que, hui dia, podem veure en pedres i coves de la zona.

La flora que podem trobar està formada per una cobertura vegetal típica del Mediterrani amb pocs arboles, generalment pi blanc, algunes carrasques i roures valencians, entre altres.

En relació amb la fauna podem trobar: ocells rapaços, mamífers com el conill, la rabosa i jabalines, rèptils com la serp verdes, i excepcionalment s’han vist cabres salvatges en les zones rocoses mes verticals.

Encara que cal recalcar que les poblacions d’animals són pocs a causa de la pressió de l’home, les urbanitzacions pròximes que redueixen l’espai, abocaments tòxics, pesticides, caçadors, línies elèctriques, camins i sendes, que afecten la flora i fauna del lloc.

Prehistòria: del temps en què l’home de les nostres terres vivien en coves, recol·lectaven els fruits que la naturalesa els proporcionava i s’organitzava per a fer emboscades als animals en els barrancs, s’han trobat restes de sílex treballat, restes de ceràmica al voltant de la Cova de l’Ou i al Almaguer, i restes de les pintures que van realitzar. Pintaven les parets de xicotetes coves o abrics i també el seu propi cos amb pigments d’ocres extrets gràcies al domini que tenien del foc. Aquestes pintures queden englobades en el conegut com a Art Rupestre Llevantí, que es desenvolupa en la franja peninsular llevantina des d’Osca fins a Cadis, en un procés que va començar fa vint-i-cinc mil anys i va finalitzar cap al 1.500 a. C. aproximadament. Són, generalment, escenes naturalistes de la vida quotidiana entre les quals ocupen un lloc destacat les escenes de caça de cabres, cérvols, senglars, cavalls… i també lluites entre humans, danses, desfilades, recol·lecció… i altres amb difícil interpretació. Aquestes pintures són consideres la continuació de les primeres creacions artístiques humanes a Europa.

És impossible saber amb què intenció van ser realitzades. Se’ls dona diferents interpretacions: un sentit màgic-religiós, interpretar allò que es desitjava o simplement una descripció narrativa de la vida del col·lectiu al qual pertanyien i del qual, naix el sentiment de deixar constància per a generacions esdevenidores. Aquestes pintures s’han convertit en un document històric-etnogràfic d’un valor extraordinari per a la reconstrucció històrica del nostre passat.

Conservem restes d’aquestes pintures en un dels abrics de la Falaguera: una escena amb cinc cérvols i dues persones datada aproximadament, entre 7.500-5.000 a. C., i que van ser descobertes de manera casual per uns xiquets. Les pintures van ser catalogades al costat de dos abrics mes (un amb restes de pintura, possiblement d’una figura humana) i un tercer abric en què les pintures representaven motius fusiformes. D’aquests dos últims abrics no queda a penes res a causa del espolio o vandalisme, ni tampoc d’altres pintures que no van arribar a ser catalogades i que serien destruïdes molt probablement pel seu desconeixement. Els tres abrics catalogats pel Departament de Prehistòria de la Universitat de València formen part del conjunt de coves i abrics de l’Art Rupestre Llevantí, declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 1998.

Esglesia de San Jaime Apostol

L’origen del primitiu temple cristià cal buscar-lo en l’antiga mesquita, documentada en la presa de possessió del 23 d’abril de 1358. El nou senyor d’Alfarb, Pere de Centelles, va enviar al seu pare com a representant seu.

Les mesquites imitaven la distribució de la casa que Mahoma posseïa a la ciutat de Medina, amb un “liwan”, un hall llarg; “Shan”, un pati formal que es troba en quasi totes les mesquites de l’arquitectura islàmica; “Qibla, Kibla o alqibla”, que és el mur de les mesquites que tanca el haram o sala d’oració i que normalment està orientat cap a la Meca. Però a a el-Andalus, l’orientació de la *quibla no es cap a cap a l’est, en direcció a la Meca, sinó cap al sud. Aquesta variant de dirigir l’oració cap al migdia, cap a Còrdova, va ser obligatòria des del Califat de Abd al-Rahman III. En el cas concret d’Alfarb, el mur de la quibla cap a on es dirigeix l’oració, va originar el topònim que ha perdurat al llarg dels segles: Alquible, nom d’una partida del terme situada al sud de la població.

L’antiga mesquita era mes xicoteta que l’actual església, ja que, al llarg del segle XVII i XVIII es va allargar i se li va afegir dues capelles laterals cap a la porta d’entrada.

Amb els batejos forçosos realitzats durant la *Germania i després d’acceptar l’església aquestes conversions, donant-les per valgudes en 1525, la mesquita d’Alfarb es converteix en església sota l’advocació de Santa Maria. L’església no imposa els titulars de les parròquies, deixa que els trien els feligresos. L’església és titulada pels nous cristians, després de ser batejats forçosament. Els mudèjars van buscar personatges que el *Coran tolerava. Míriam és la Mare de Déu, mare de Jesús, en l’Alcorà, i Míriam és Maria en àrab. Amb l’expulsió de 1609, Alfarb va quedar despoblat i els nous pobladors van triar a Sant Jaume com a titular de l’església i patró del poble de alfarb.

L’església és d’una sola nau amb capelles entre els contraforts i amb cor elevat als seus peus. Està orientada en la direcció aquest-oest com és tradició en la majoria de les esglésies cristianes. L’interior és d’estil neoclàssic amb algepseres barroques destacant les dues imponents columnes corínties de l’alta major.

El símbol d’identitat de tots els habitants d’Alfarb, és el campanar. És element arquitectònic mes destacat del nostre skyline i a través dels tocs de les seues campanes, ha anat marcant el ritme de la vida del poble. Es va edificar al llarg del S. XVIII amb l’esforç humil de tots els habitants de l’època. A la fi del segle XVIII, ja estava acabat el cos de les campanes i Alfarp tub una il·lustre visita: la del Botànic Antoni Cabanilles que va pujar al campanar, l’edifici mes alt del Marquesat, per a prendre anotacions de l’elaboració del gravat que figura en les Observacions sobre la Història Natural, Geografia, Agricultura, Població i Fruits del Regne de València. El campanar s’alça als peus de l’Església i segueix el model del barroc valencià, edificat en tres cossos.

Torre Medieval
En el número 7 de la Plaça de Dalt, envoltada i encaixonada per habitatges particulars que l’oculten parcialment.
Declarat BIC, del qual fora castell de Alfarb només queda una sòlida torre rectangular, construïda a base d’argamassa i maçoneria. En la seua base s’aprecien diverses làpides amb inscripcions romanes.