Senyera

HISTÒRIA AGRICOLA DES DEL SEGLE XIII

El paisatge agrícola de l’època baixa medieval (segles XIII-XV), presentava uns productes adscrits a l’autosuficiència dels vassalls musulmans i altres adscrits al mercat, en profit dels senyors feudals. El primer document que fa referència als cultius del nostre terme és un escrit del 1358 on parla de terres de reg i de secà, figueres e oliverars. Un segle després, l’any 1444, el poli cultiu dels moros “senyeruts” comprenia les oliveres, per a l’oli de casa; les figueres, per a fer figues seques per a l’hivern, i el panis o ‘blat de moro’ (mes fluix que la dacsa americana), per a fer coques i panellets. A estos aliments bàsics, s’afegien les faves i la carn de corder, gallina i pollastre, per als guisats; els ous que ponien les gallines; la llet d’ovella, per a fer formatge frese; cebes i alls, que eren productes molt socorreguts per a la cuina, i tota mena de fruites, hortalisses i verdures. A banda d’açò, també cultivaven el lli, com els seus avantpassats d’al-Andalus, per a teixir-se i confeccionar-se trages, i garrofes per a alimentar el ramat major: les someres, els rossins, les cavalleries

Cap al 1570 es va iniciar una nova revolució agrícola, propiciada per l’abundant mà d’obra, la prosperitat econòmica del regne i la introducció de noves varietats agrícoles. Va començar a plantar-se en esta època arròs al “Pla d’Ènova”, per a distribuir-ho des de Xàtiva a Castella i va arribar de les índies la nutritiva dacsa grossa -el dacsa dels castellans-, que ajudaria a multiplicar la població morisca en poc de temps. Al mateix temps, l’expulsió dels moriscos (1609) avortaria el procés i donaria pas a la repoblació del 1611.

El paisatge agrícola dels primers cristians vells o valencians de Senyera i Benimeixix descansaria en els segles XVII sobre un cultiu comercial de primera orde: la seda. El morerar ocupava llavors una part important de les hortes, mentres que la resta eren sembrats de cereals i farratges, oliveres i vinyes, hortalisses, fruiters i verdures.El segle XVIII, en canvi, seriosa ja el segle de l’arrossar, de les hortes embassades d’aigua durant l’estiu. 

Cap al 1840 el paisatge agrícola continuava sent el mateix, però amb una major presència de l’arrossar. Es parla d’arròs, seda, blat, dacsa, oli, garrofes i hortalisses com les principals produccions del terme.

Al cap de poc de temps, l’any 1864, l’arrossar ocupava ja 1.684 fanecades, del total de 2.000 fanecades que hauria treballades llavors al terme. El percentatge és del 84% de la terra agrícola. La terra es deixava en repòs, és a dir, en guaret, o sembraven en ella faves o raves en llavor.

En 1950, 1.271 fanecades d’arrossar, 816 de tarongerar i 94 de blat i altres grans.

La diferència entre el 1950 i el 1961 és que ara eren els arrossars els que estaven cedint protagonisme ràpidament, en profit del taronger. Així les coses, l’any 1963 ja havien 42.000 peus de tarongers de la varietat Washington Nável, molts d’ells en plena producció, que ocupaven 1.395 fanecades del terme (el 79% de la superfície citrícola). Entre tot hi havia 1.762 fanecades de terra plantades de cítrics: el 83%, d’un total treballat de 2.130. És a dir, que l’arròs ja s’havia transformat en un cultiu marginal i en procés de desaparició, en profit del taronger, que encara reina.

En la temporada del 1970-1971 es colliren a Senyera 2.527 tones de taronges nável i washing-tones, 600 tones de navelina, 280 de sallustiana (novetat en auge), 62 de blanca (en procés d’abandó) i 72 de sanguina (també en decadència). De mandarines, va haver-hi collita de 92 tones, de les varietats monreal, satsuma, clementina i comú. L’any 1976 hi havia 1.276 fanecades de cítrics:  1.059 de tarongers i 217 de mandariners. El segon cultiu mes important eren camps de carxofes, amb 361 fanecades, i el tercer, l’albercoquer, amb 120 fanecades. La resta de la terra es dedicava, segons el bancal i l’època de l’any a collir figues, bresquilles, codonys, carabasses, melons, dacsa, tomaques, pésols, cogombres, nispros, peres, llimes, prunes…

En les dècades del 1970-1980, el progrés de la nova societat de consum portaria a reforjar encara mes els horts de tarongers en detriment dels productes d’autoconsum domèstic: l’any 1994 els cítrics ocupaven 1.829 fanecades. Llavors, com, la pràctica totalitat del terme es troba plantada de tarongers i mandariners; encara que la tendència -com la de tants altres pobles valencians- és a reemplaçar-los a poc a poc per infraestructures viàries (carreteres, rotondes), industrials (polígons) i urbanes (nous carrers i urbanitzacions). No gratis, el principal producte del camp valencià a l’entrada del segle XXI ja no és la taronja, sinó la rajola. En l’actualitat, Senyera ha deixat de ser un poble eminentment agrícola, per a convertir-se en un municipi que prospera grades a la implantació de noves indústries i a l’urbanisme de xalets adossats.

L’economia de Senyera s’ha diversificat a la carrera, i està trobant l’equilibri just entre l’agricultura dels pares, la xicoteta indústria familiar, la construcció i els servicis, com a escapatòries pels anys recents de desocupació agrícola, de depreciació continuada dels jornals i les rendes del camp.